LA HISTÒRIA DE CAN PAPIOL
Can Papiol és molt més que una casa, és el símbol de tota una nissaga familiar. Darrere la seva austera façana neoclàssica, s’amaguen uns opulents salons decorats amb tot luxe de detalls i que en el seu moment acollien la flor i la nata de l’alta societat local. La família s’hi va traslladar el 1800: Maria Càndida Padró i Argullol (1726-1804), vídua de Lluís de Papiol i Martí (1724-1791), i els seus fills: Francesc, Lluïsa i Josepa. L’hereu seria Francesc de Papiol i Padró (1750-1817). A la seva mort sense descendència, l’herència passaren als seus nebots, fills de les dues germanes anteriorment citades. Així, la casa va ser primer propietat dels Rubinat i de Papiol i posteriorment dels Torrents i de Papiol. La família Torrents marcaria les futures generacions de la casa, fins que l’any 1959 la Diputació de Barcelona va adquirir l’immoble i el va convertir en museu. Va inaugurar-se el 1961.La casa
La casa va ser construïda per ordre de Maria Càndida Padró i Francesc de Papiol entre 1790 i 1801. Els terrenys sobre els quals s’edificà eren un antic hort propietat de la família, ubicat a l’extrem nord de la vila. El projecte es va encarregar formalment al mestre d’obres Joan Pau Petxamé per a un edifici que havia de constar de planta baixa, entresol, planta principal i dos pisos superiors de menor alçada per acollir múltiples cambres, tant per a la resta de membres de la família com per al servei. Amb la construcció d’aquest imponent edifici, la família donava volada a la seva imatge: una arquitectura imponent en una ubicació molt cèntrica —a tocar de l’església de Sant Antoni i de l’antic ajuntament—, en ple carrer Major, aleshores una de les artèries principals de la trama urbana de la localitat. La façana principal, en origen molt més austera, va ser restaurada després de l'adquisició de la casa per part de la Diputació de Barcelona seguint la tradició de l'arquitectura pintada, molt del gust neoclàssic, amb pilars estriats i capitells compostos d’imitació. Els balcons estan revestits amb rajoles de vela en blanc i verd, típica ceràmica ornamental catalana de l’època. Sobre la porta principal d'accés —la de majors dimensions— s'aprecia l'escut heràldic esculpit en pedra, que identificava als propietaris de la casa. Es tracta d’un escut quarterat amb les armes de les diferents branques familiars que havien confluït en la mateixa nissaga: els Padró (amb un lleó i una pilastra), els Catà (amb un gos), els Martí (amb el mar i un peix), els Argullol (amb una representació vegetal) i el blasó dels Papiol (amb una banda horitzontal).
Les sales de la planta noble mostren la part més sumptuosa de la casa i es caracteritzen per un ampli desplegament del refinat gust vuitcentista. Els mobles, els complements o la decoració de les parets configuren uns escenaris de gran singularitat. Es tracta d'un dels pocs exemples conservats a Catalunya amb tant luxe de detalls, i amb gran part de la seva distribució i espais originals preservats. Entre les estances més interessants destaquen la sala de música, la de jocs i, molt especialment, el gran saló de ball, espai on la família celebrava reunions, tertúlies i vetllades musicals, en un moment en què la vila encara no gaudia d'espais públics de trobada com poden ser teatres o cafès. També es preserven racons més íntims, com les alcoves privades o el tocador, o una petita capella privada presidida per una urna amb la relíquia de Santa Constança, on s'oficiaven tota mena de cerimònies religioses familiars i que denota l'elevada posició social familiar.
A més, aïllada a l'entresol, s'amaga una biblioteca que al llarg de diverses generacions s'ha anat nodrint fins a reunir prop de 6.000 volums —datats d’entre els segles XVI i XIX—, amb exemplars únics de temàtica religiosa, històrica i jurídica.
Una de les grans singularitats de Can Papiol és el fet d’haver conservat els espais del servei. Cal tenir en compte que una casa com aquesta podia arribar a tenir, només per al servei domèstic, més d’una trentena de persones que vetllaven pel benestar de cada membre de la família i per l’organització del dia a dia de la casa. El casal funcionava com un petit ecosistema en un món encara preindustrial on tot es cuinava i s’emmagatzemava de manera tradicional. La cuina, per raons pràctiques, és l’única estança habitada pel servei que es troba a la planta noble. La resta - el forn de pa, el quartet de l’oli i el rebost— es troben a l’entresol, juntament amb l’únic dormitori del servei que es conserva.
Dins del que es considerava servei també s’ha de tenir en compte la pagesia. Com a família de terratinents, els Papiol eren propietaris d’un gran nombre de finques escampades pel municipi de Vilanova i altres localitats de la província. Per tant, l’àrea rústica està directament relacionada amb les tasques del camp pròpies d’un tipus de vida totalment dependent de la terra. El treball relacionat amb les collites connecta directament amb el funcionament de la casa, d’aquí l’existència del graner, el celler o els estables.
El recorregut per la casa finalitza al jardí, de concepció vuitcentista. Hi destaca la porxada, que aixopluga alguns carruatges de cavalls de tipologies tradicionals com la tartana o el xarret, així com velocípedes de grans rodes.
